POEMA - W.H. Auden
Jeff Davidson, un nord-americà resident a Roma i supervisor de doblatge per a tot Europa, llegeix un poema de W. H. Auden:
THE MANAGERS
In the bad old days it was not so bad:
The top of the ladder
Was an amusing place to sit; success
Meant quite a lot - leisure
And huge meals, more palaces filled with more
Objects, books, girls, horses
Than one would ever get round to, and to be
Carried uphill while seeing
Others walk. To rule was a pleasure when
One wrote a death-sentence
On the back of the Ace of Spades and played on
With a new deck. Honours
Are not so physical or jolly now,
For the species of Powers
We are used to are not like that. Could one of them
Be said to resemble
The Tragic Hero, the Platonic Saint,
Or would any painter
Portray one rising triumphant from a lake
On a dolphin, naked, Protected by an umbrella of cherubs? Can
They so much as manage
To behave like genuine Caesars when alone
Or drinking with cronies,
To let their hair down and be frank about
The world? It is doubtful.
The last word on how we may live or die
Rests today with such quiet
Men, working too hard in rooms that are too big.
Reducing to figures
What is the matter, what is to be done.
A neat little luncheon
Of sandwiches is brought to each on a tray,
Nourishment they are able
To take with one hand without looking up
From papers a couple
Of secretaries are needed to file,
From problems no smiling
Can dismiss. The typewriters never stop
But whirr like grasshoppers
In the silent siesta heat as, frivolous
Across their discussions,
From woods unaltered by our wars and our vows
There drift the scents of flowers
And the songs of birds who will never vote
Or bother to notice
Those distinguishing marks a lover sees
By instinct and policemen
Can be trained to observe. Far into the night
Their windows burn brightly
And, behind their backs bent over some report,
On every quarter,
For ever like a god or a disease
There on the earth the reason
In all its aspects why they are tired, the weak,
The inattentive, seeking
Someone to blame. If, to recuperate
They go a-playing, their greatness
Encounters the bow of the chef or the glance
Of the ballet-dancer
Who cannot be ruined by any master's fall.
To rule must be a calling,
It seems, like surgery or sculpture; the fun
Neither love nor money
But taking necessary risks, the test
Of one's skill, the question,
If difficult, their own reward. But then
Perhaps one should mention
Also what must be a comfort as they guess
In times like the present
When guesses can prove so fatally wrong,
The fact of belonging,
To the very select indeed, to those
For whom, just supposing
They do, there will be places on the last
Plane out of disaster.
No; no one is really sorry for their
Heavy gait and careworn
Look, nor would they thank you if you said you were.
Versió catalana en la traducció d'Eduard Feliu:
ELS DIRECTORS
No sempre temps passats foren dolents:
el dalt de l'escala
era lloc distret per seure; triomfar
ho era tot: lleure,
grans àpats, més palaus, i tan plens
de fòtils, llibres, noies
i cavalls que mai no hi donaven l'abast,
i ésser dut costa amunt
mentre els altres anaven a peu. Quin gust manar
quan hom podia escriure
damunt l'as d'espases pena de mort
i prosseguir amb cartes
noves. Ara els honors no són tan gais
ni materials, car la mena
de Potències a que estem avesats
són diferents. ¿S'assembla
cap d'ells al tràgic heroi o al sant
de Plató? ¿Quin pintor
els pintaria enlairant-se triomfants
d'un llac, nus i a cavall
d'un dofí, cobricelats per querubins?
¿Serien capaços
d'obrar com Cèsars autèntics, i sols
o amb company i beguda,
d'esbullar els sentiments i amb sinceritat
parlar del món? Ho dubto.
El darrer mot de com cal viure o morir,
el tenen avui homes
plàcids així, que malden en sales grans
per reduir a xifres
el que passa i allò que caldrà fer.
En pulcra safata
hom els porta un dinar d'entrepans;
l'aliment, saben prendre'l
amb una mà sense alçar els ulls
dels papers que dues
secretàries no abastaran a arxivar,
dels casos que cap somriure
no pot resoldre; les màquines d'escriure
brunzeixen com cigales
en la quietud de la sesta, mentre
traspassant frívolament
llurs discussions, de boscos intocats
per guerres i prometences
pugen perfums de flors i cants d'ocells
que mai no votaran
ni voldran veure els senyals distintius
que els amants remarquen
per instint i els policies per entrenament;
de gran nit llurs finestres
lluen i rera el cos corbat sobre el report,
pertot arreu, per sempre,
com la malaltia o com un déu,
allí damunt la terra
la raó total per què estan cansats,
el distret, el feble,
buscant algú a qui culpar; si, volent
refer-se van a esbargir-se,
llur grandesa rep el vinclament del xef
o els llambrecs de la ballarina
que la caiguda de cap amo no pot ensorrar.
Manar demana
vocació, com ésser cirurgià
o escultor, el goig no està
en l'amor o els diners, ans en el risc,
a esprovar la pròpia
perícia, llur premi essent la dificultat.
Potser també caldria
esmentar el consol de pressentir,
en temps com els d'ara
en que els pressentiments poden dur
fatals desenganys,
el fet de pertànyer als elegits, als qui
suposant que ho facin,
tindran lloc en el darrer avió
que fugi del desastre.
No; no sap greu a ningú llur caminar
feixuc i llur aire
aclaparat; a més, no us ho agrairien.
Horae Canonicae i altres poemes del Cicle d'Ischia, de W. H. Auden. Edicions del Mall. Traducció d'Eduard Feliu. Barcelona, 1985.
Publicat al Quadern de Sons, el 21 de gener de 2007.