TEXT - Bob Dylan
Les veus
Bob Dylan, en el primer volum de les seves memòries parla sovint de les veus, sobretot dels cantants.
Ricky Nelson
No cantava amb desesperació ni feia grans destrosses, i no el podies confondre amb cap xaman. Mai no semblava que s'estigués posant a prova el límit de la seva resistència, però tan si li valia.
Cantava les seves cançons amb calma i serenitat, com si estigués enmig d'una tempesta amb tot de gent corrent esperitada al seu voltant. Tenia una veu amb un punt de misteri que et sumia en un estat peculiar. (pàg. 21)
Roy Orbison
Podia sonar agressiu i desagradable en un vers i just després cantar el següent amb una veu de falset com la de Frankie Valli. Amb Roy, mai no sabies si escoltaces mariachi o òpera. Sempre et feia estar alerta. Amb ell, tot era substanciós. Sonava com si cantés des del cim d'algun Olimp i anés de debò. (pàg. 41)
Harold Leventhal, mànager
Harold parlava en un xiuxiueig greu, gutural. T'hi havies d'acostar molt per sentir el que deia. (pàg. 72)
Bobby Vee
Bobby tenia un timbre de veu metàl·lic, penetrant, tan musical com una campana de plata, com el de Buddy Holly però més greu. (pàg. 87)
Frank Sinatra
Quan Frank cantava aquesta cançó ('Ebb Tide') podia sentir-ho tot a la seva veu: la mort, Déu i l'univers... tot. (pàg. 88)
Hank Williams
La seva veu em va traspassar el cos com una descàrrega elèctrica i m'ho vaig manegar per tal d'aconseguir unes quantes plaques de 78 rpm. seves. (…) Quan sento cantar Hank tot s'atura. El més petit murmuri em sembla un sacrilegi. (pàg. 102, 103)
Albert Grossman, mànager
Normalment quan parlava li sortia un doll de veu potent com el fragor de tambors de guerra. Més que parlar, bramava. (pàg. 104)
John Jacob Niles
Personatge mefistofèlic, originari de Carolina, tocava sense parar un instrument semblant a una arpa i cantava amb una veu de soprano que et deixava garratibat. (…) Niles era d'una altre món i la seva veu bramava amb estranys conjurs. (pàg. 247)
Woody Guthrie
Allí hi havia molta força i la seva veu era com un estilet. No tenia res a veure amb la resta de cantants que havia escoltat, ni ell ni les seves cançons. Les seves particularitats estilístiques, la fluïdesa amb què li brollaven les paraules de la boca, tot allò em va d eixar aclaparat. Va ser com si el mateix tocadiscos m'hagués agafat i m'hagués llançat a l'altra banda de l'habitació. També em vaig fixar en la seva dicció. Cantava amb un estil perfecte, un estil en què semblava que ningú no hagués pensat mai. Deixava anar el so de l'última lletra de les paraules quan li venia de gust i aconseguia l'efecte d'un cop de puny. Les mateixes cançons, el seu repertori, eren veritablement inclassificables. Encloïen la humanitat sencera. No hi havia ni una sola cançó mediocre. (pàg. 252)
Jack Elliot
Té un timbre de veu agut, ben enfocat i penetrant. Arrossega les paraules i se'l veu tan segur de si mateix que em fa posar malalt. A més d'això, toca la guitarra sense esforç, fa sonar tots els acords amb fluïdesa amb un estil perfeccionat. La seva veu saltirona amb peresa per tota l'habitació i quan vol la fa esclatar. En escoltar-lo, veies que controlava fins al detall l'estil de Woody Guthrie i que havia anat més enllà. (pàg. 259)
Joan Baez
La seva estampa em deixava flipat. I a més a més, hi havia la seva veu. Una veu que t'aixecava la moral. Era com si procedís d'un altre planeta. (…) Quan cantava, et deixava bocabadat. (pàg. 72)
Paul Stookey
Era capaç d'imitar gairebé tots els sorolls: canonades embussades, la cadena del wàter, vaixells de vapor i serradores, el tràfic, violins i trombons. Fins i tot imitava cantants que imitaven altres cantants. Era molt divertit. (pàg. 72)
Lord Buckley
Buckley parlava d'una manera màgica, allargassant les paraules. (pàg. 267)
Dave Van Ronk
La veu de Van Ronk era com metralla rovellada, cosa que no li impedia de treure'n matisos subtils, delicats, suaus, aspres, explosius, de vegades tots en una mateixa cançó. Podia evocar qualsevol cosa: expressions de terror i de desesperació. (pàg. 269)
Robert Johnson
Quan Johnson va començar a cantar, semblava un paio que hagués sortit amb armadura i tota la resta del cap de Zeus. (pàg. 289)
Cròniques. Volum I, de Bob Dylan. Global Rhythm Press. Barcelona, febrer 2005. Traducció de Toni Cardona.
Publicada, la part on parla de Woody Guthrie, al Quadern de Sons, el 18 d’abril de 2005.