TEXT - Palmira Jaquetti (1)

Les veus de la recerca

Els escrits de Palmira Jaquetti són petites meravelles. Un vocabulari ric i acolorit. Força i tendresa. La llengua d'abans de la guerra civil.

Aquesta és una primera tria del volum on fa memòria de la recerca de cançons que, del 29 d'agost al 21 de setembre de 1930, va fer a Verges i rodalia, per encàrrec de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya.

He escollit alguns moments (n'hi ha molts) on parla dels cantaires, les seves veus, les cançons recollides i els moments viscuts.

No resulta fàcil trobar textos on es parli de veus diverses (tantes!) i les seves característiques, com passa a Bob Dylan - Les veus. Ara, amb Jaquetti, per una banda ens cau més a prop, però, en contrapartida, no podem escoltar aquestes veus, només imaginar-les.

Tanmateix, amb aquests textos, no us sembla esser-hi?

Jaquetti a l'Empordà (Editorial Alpina)

La Tallada. Diumenge, 31 d'agost de 1930

L'àvia Bugada endolceix el seu viure bressolant i cantant a una néta de pocs mesos. Tot el seu passat d'il•lusió reneix tranquil, asserenat. Les seves cançons són boniques com a camafeus.

Verges. Dilluns, 1er de setembre 1930

S'assenyalava un gran cantaire. L'avi Mariano, que és el "Noi Gran". Treballava al carro, sota el pes del sol. Abocat al botó de roda, el netejava. Jo hauria dit que jugava a embrutar-lo de pega.
— No tinc cantera. No es cansin. Jo he de batre, per cantar. I com que ja hem batut… —insinua, alçant els ulls per dirigir-nos la primera mirada.
Tota provatura i diplomàcia s'esclafa davant un contundent "No cantaré".

~ ~ ~

L'avi Parrill té la il•lusió de llegar-nos el seu contrapàs. Comença a descabdellar-lo. És un motor a l'acceleració. Deturi's! Esperi's! Escolti! Res. L'avi Parrill recorre, en un temps breu, tota la llargada del gran disbarat religiós que canta. Aleshores alça el cap i ens fita, somrient de triomf. Tots els intents de retenir-li el ritme o tonalitat han estat debades.

Ens sabia greu de marcir-li les il•lusions, tanta anomenada ha guanyat aquests dies, com qui serva una relíquia; hem escrit un vers monoritme que s'assemblaria als consemblants del XIII o XIV si el llenguatge no en delatés la posterioritat. Ací hem enyorat un aparell impressionador.

Maranyà. Dimarts, 2 setembre 1930

Miquel té el crit de gran cantaire. La seva dona fa com qui es sorprèn.[…]

Miquel és entusiasta de valsos i americanes corejats. L'ajudem a treure-se'ls del davant. Per fi brolla una cançó tirant, enrevenxinada, de carlins. Ací ve la pobra muller esborronada.
— Què fas, desgraciat? No cantis pas aqueixa. Et comprometries. No la cantis pas.
Ens n'hem rigut sense esclafir. N'ha cantat d'altres. Hem insinuat la cançó dels carlins, mentre la muller encenia foc. Tot debades.
— No la cantessis pas — clama en ràpid giravolt —. No comprens que podrien agafar-nos?
Renunciar als "conills de la carlinada" no és perdre gaire.

Miquel, un esbojarrat de l'oratòria, ha sabut trobar cançons i cantar-les. Ha arribat la dels contrabandistes; i la por de la muller ha tornat a mostrar la cua. No li he estalviat una bona rialla. A la fi, amb moltes reserves, ha permès a Miquel de dir-nos les emocions dels contrabandistes perseguits.

No obstant, cal assenyalar set belles cançons d'aquest home senzill, que, per la resta, és pueril com un niu.

~ ~ ~

Vora la Tallada hi ha un mas tot blanc. La parra i la figuera es parteixen la servitud de l'ombra. Les oques ens repten d'arribar-hi i avaloten els tamarius rosats. El vell Senat ix d'un corriol que acosta dos grans pallers, en forma de casa amb teulada. Ve amb una braçada de síndries i melons.[…]

L'avi sap un enfilall de follies. Esclofolla ametlles i les tria. Cada grapat una corranda. Quan acaba riu, satisfet. En treu una altra. S'enjoia de veure-se-les escrites. Exulta.

Tor. Dimecres, 3 de setembre de 1930

Hauríem fet el viatge debades, de no haver topat amb un homenet que coneguérem ahir, que "no sabia sinó peces de coro". Ha estat una revelació sorprenent. Li diuen Xic Rodet.
- A la nit - diu amb una joia que no intenta amagar —, he pensat en les cançons de la mare. No sé si els agradaran.
És un esdeveniment de poesies completes, netes de disbarats, belles. Tonades fresques. Poques vegades ha calgut assenyalar cançons tan boniques. Algunes no les coneixíem. Ell, damunt un coniller; nosaltres en un bugader i un sac d'herba; mainada sobreeixint de totes les escletxes. Un devessall de llum.

Tor. Divendres, 5 de setembre de 1930

El Xico de Tor ens reservava encara noves cançons. Hem anat al pati, enmig dels pollets i dels conills. I ens hem sentit en bon lloc. Cortines de panotxes lluents, una catifa blanca de bosses de panolla. Cap xerroteig, si no és el dolç i feble piu-piu dels pollets i el so gutural de la lloca engelosida. Infinitament més humà que la xerrameca (exasperadora) de la tafaneria furetejant per les escletxes.

~ ~ ~

L'àvia Ribes ens engruna les cançons amb veu tèbia i apagada, mentre sargeix la roba. Li fa por d'instal•lar-se al carreró perquè poden sentir-la, però s'hi resigna, car no hi ha sinó els corrals que no siguin alçats, en l'emblanquiment de rigor que precedeix la "festa".

Rosa ha trobat encara tres delicades cançons, llegat del pare, i les canta senzillament, amb veu d'àngel.

Textos triats de la Memòria de la missió de recerca de cançons i músiques populars realitzada per Palmira Jaquetti i Enric d'Aoust a Verges i rodalia, del 29 d'agost al 21 de setembre de 1930, que forma part del Volum XIV dels Materials de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya. A cura de Josep Massot i Muntaner. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.

Agraïments a Marta Balaguer, que m'ha deixat aquest volum.

Més referències:

Publicat el 12 de maig de 2023.